Cada fitxer o directori té permisos específics per a tres categories d'usuaris:

Es poden combinar tres tipus bàsics de drets:

En el cas d'un arxiu, aquests permisos es poden entendre fàcilment: l'accés de lectura permet llegir-ne el contingut (incloent-hi la còpia), l'accés d'escriptura permet modificar-lo, i l'accés d'execució permet executar-lo (que només funcionarà si és un programa).

Un directori es gestiona de manera diferent. L'accés de lectura dona dret a consultar la llista de les seves entrades (fitxers i directoris), l'accés d'escriptura permet crear-hi o suprimir fitxers, i l'accés d'execució permet creuar-lo (especialment per accedir-hi amb l'ordre cd). Poder creuar un directori sense poder llegir-lo dona permís per accedir a les entrades que es coneixen pel seu nom, però no per a trobar-les si no se'n coneix l'existència o el nom exacte.

Tres ordres controlen els permisos associats a un fitxer:

Hi ha dues maneres de representar els permisos. Entre elles, la representació simbòlica és probablement la més fàcil d'entendre i recordar. Es tracta dels símbols de les lletres esmentats anteriorment. Podeu definir els drets de cada categoria d'usuaris (u/g/o), establint-los explícitament (amb=), afegint-los (+), o traient-los (-). Així, la fórmula u=rwx,g+rw,o-r dona al propietari permisos de lectura, escriptura i execució, afegeix permís de lectura i d'escriptura per al grup propietari, i elimina el permís de lectura per a altres usuaris. Els permisos no alterats per l'addició o substracció en una ordre d'aquest tipus romanen igual. La lletra a, de «all» en anglès (tot), cobreix les tres categories d'usuaris, de manera que a=rx concedeix a les tres categories els mateixos permisos (lectura i execució, però no escriptura).

La representació numèrica (octal) associa a cada permís amb un valor: 4 per a la lectura, 2 per a l'escriptura, i 1 per a l'execució. Associem cada combinació de permisos amb la suma de les xifres. Cada valor s'assigna a les diferents categories d'usuaris posant-los en l'ordre habitual (propietari, grup, altres).

Per exemple, l'ordre chmod 754 fitxer establirà els següents permisos: lectura, escriptura i execució per al propietari (atès que 7 = 4 + 2 + 1); lectura i execució per al grup (de 5 = 4 + 1); i només lectura per a altres. El 0 (zero) significa cap permís; així chmod 600 fitxer concedeix permisos de lectura/escriptura per al propietari, i cap permís per a ningú més. Les combinacions més freqüents són 755 per a fitxers executables i directoris, i 644 per a fitxers de dades.

Per representar els permisos especials es pot prefixar un quart dígit a aquest nombre segons el mateix principi, on els bits setuid, setgidi sticky són 4, 2 i 1 respectivament. chmod 4754 associarà el bit setuid amb els permisos descrits prèviament.

Tingueu en compte que l'ús de la notació octal només permet establir simultàniament tots els permisos a un fitxer; no es pot utilitzar simplement per afegir un nou permís, com ara l'accés de lectura per al propietari del grup, ja que cal tenir en compte els drets existents i calcular el nou valor numèric corresponent.

$ ls test.txt
  -rw-r--r-- 1 daniel daniel 0 18. Nov 01:07 test.txt
  $ chmod u+X test.txt
  $ ls test.txt
  -rw-r--r-- 1 daniel daniel 0 18. Nov 01:07 test.txt
  $ chmod o+x test.txt
  $ ls test.txt
  -rw-r--r-x 1 daniel daniel 0 18. Nov 01:07 test.txt
  $ chmod u+X test.txt
  $ ls test.txt
  -rwxr--r-x 1 daniel daniel 0 18. Nov 01:07 test.txt

Molts sistemes de fitxers, per exemple Btrfs, Ext3, Ext4, JFS, XFS, etc., admeten l'ús de llistes de control d'accés (ACL o «Access Control Lists»). Aquestes amplien les característiques bàsiques de la propietat i els permisos dels fitxers, descrits a la secció anterior, i permeten un control més refinat de cada objecte (fitxer). Per exemple: un usuari vol compartir un fitxer amb un altre usuari i aquest usuari només l'hauria de poder llegir, però ni escriure-hi ni canviar-lo.

Per a alguns dels sistemes de fitxers, l'ús d'ACLs està habilitat per defecte (per exemple Btrfs, Ext3, Ext4). Per a altres sistemes de fitxers o sistemes més antics s'ha d'habilitar utilitzant l'opció de muntatge acl - ja sigui directament amb l'ordre mount o a /etc/fstab. De la mateixa manera, l'ús de les ACL es pot desactivar utilitzant l'opció de muntatge noacl. Per als sistemes de fitxers Ext* també es pot utilitzar l'ordre tune2fs -o [no]acl /dev/dispositiu per activar/desactivar l'ús d'ACLs per defecte. Els valors predeterminats per a cada sistema de fitxers normalment es poden trobar a la secció 5 de les seves pàgines de manual homònimes (sistema-de-fitxers(5)) o a mount(8).

Després d'habilitar les ACLs, els permisos es poden establir utilitzant l'ordre setfacl(1), mentre que getfacl(1) permet recuperar els ACL d'un objecte o camí donats. Aquestes ordres formen part del paquet acl. Amb setfacl també es poden configurar els fitxers o directoris acabats de crear perquè heretin els permisos del directori pare. És important assenyalar que les ACL són processades per ordre i que una entrada anterior que encaixi a la situació té prioritat sobre les entrades posteriors.

Si un fitxer té configurades ACLs, la sortida de l'ordre ls -l mostrarà un signe “+” després dels permisos tradicionals. Quan s'utilitzen ACLs, l'ordre chmod es comporta lleugerament diferent, i umask pot ser ignorat. L'àmplia documentació, per exemple acl(5), conté més informació.