Un sistema d'informació pot tenir un nivell d'importància variable depenent de l'entorn. En alguns casos, és vital per a la supervivència d'una empresa. Per tant, ha de protegir-se de diversos tipus de riscos. El procés d'avaluació d'aquests riscos, la definició i aplicació de la protecció es coneix col·lectivament com el "procés de seguretat".
14.1. Definició d'una política de seguretat
La paraula "seguretat" en si cobreix una àmplia gamma de conceptes, eines i procediments, cap dels quals té validesa universal. Triar entre ells requereix una idea precisa de quins són els propis objectius. Assegurar un sistema comença per respondre a unes quantes preguntes. Precipitar-se per l'aplicació d'un conjunt arbitrari d'eines corre el risc de centrar-se en aspectes erronis de la seguretat.
Per tant, el primer que cal determinar és l'objectiu. Un bon enfocament per a ajudar amb aquesta determinació comença amb les següents preguntes:
Què s'està intentant protegir? La política de seguretat serà diferent depenent de si volem protegir els ordinadors o les dades. En aquest últim cas, també hem de saber quines dades.
De què estem intentant protegir-nos contra? És una fuita de dades confidencials? La pèrdua accidental de dades? Pèrdua d'ingressos causada per la interrupció del servei?
A més, de qui ens estem intentant protegir? Les mesures de seguretat seran molt diferents per a protegir-se contra un error de control per part d'un usuari regular del sistema del que seria protegir-se contra un grup atacant motivat.
El terme "risc" s'utilitza habitualment per referir-se col·lectivament a aquests tres factors: què protegir, què evitar que succeeixi, i qui intentarà fer-ho. El modelatge del risc requereix respostes a aquestes tres preguntes. A partir d'aquest model de risc, es pot construir una política de seguretat i la política es pot aplicar amb accions concretes.
També cal tenir en compte les restriccions addicionals, ja que poden restringir la gamma de polítiques disponibles. Fins a on estem disposats a arribar per a garantir un sistema? Aquesta qüestió té un gran impacte en la política a aplicar. La resposta es defineix amb massa freqüència només en termes de costos monetaris, però també s'han de considerar els altres elements, com la quantitat de molèsties imposades als usuaris del sistema o la degradació del rendiment.
Una vegada modelat el risc, es pot començar a pensar en el disseny d'una veritable política de seguretat.
En la majoria dels casos, el sistema d'informació es pot segmentar en subconjunts consistents i majoritàriament independents. Cada subsistema tindrà els seus propis requisits i restriccions, per la qual cosa l'avaluació del risc i el disseny de la política de seguretat haurien de realitzar-se per separat per a cadascun. Un bon principi que cal tenir en compte és que un perímetre curt i ben definit és més fàcil de defensar que una frontera llarga i sinuosa. L'organització de la xarxa també hauria de dissenyar-se en conseqüència: els serveis sensibles haurien de concentrar-se en un petit nombre de màquines, i aquestes màquines només haurien de ser accessibles a través d'un nombre mínim de punts de control; assegurar aquests punts de control serà més fàcil que assegurar totes les màquines sensibles contra la totalitat del món exterior. És en aquest punt que la utilitat del filtrat de xarxa (incloent-hi els tallafocs) es fa evident. Aquest filtratge es pot implementar amb un maquinari dedicat, però una solució possiblement més simple i flexible és utilitzar un tallafocs de programari com el que ve integrat al nucli de Linux.
